La pregunta és: perquè quan un apneista baixa a més de 50 metres de profunditat no queda aixafat per la pressió? A la dècada dels anys 50 els metges fisiòlegs creien que si es baixava a més d’aquesta profunditat qualsevol organisme quedaria aixafat o esclataria.
Però el 15 d’agost de 1961 Enzo Maiorca va passar dels 50 metres i no va quedar aixafat, sinó que va tornar a la superfície il·lès. En aquell moment va semblar inexplicable i es va adduir la fita de Maiorca a factors genètics i a l’entrenament progressiu. La clau és evident que està en una part de genètica i entrenament però el quit de la qüestió radica en la bradicàrdia i l’anomenat blood shift o trasllat de la sang.
El blood shift és un procés estudiat, teoritzat i descrit pel fisiòleg de la Marina Americana Karl Shaefer a l’any 1968 i l’explicació és simple. A nivell de mar la pressió atmosfèrica és d’1 bar; en descens la pressió hidrostàtica augmenta 1 bar cada 10 metres, per tant, a 20 metres tindrem 3 bar; a 30 metres, 4 bar; i a 100 metres, 11 bar. La pressió actua a tot l’organisme, però el més interessant és com actua als pulmons. L’aire que contenen, per l’augment de la pressió, es redueix progressivament de volum per la llei de Boyle. A 100 metres, l’aire contingut als pulmons ocuparà 1/11 del volum inicial i els mateixos pulmons seran 11 vegades menors que en la superfície. El problema resideix en què l’espai que ha quedat lliure no pot continuar buit perquè llavors sí que implosionaria.
Què fa que no implosioni? Doncs la sang omple l’espai lliure dels pulmons. Com que la sang és líquida no és compressible, no es pot comprimir, i això permet que l’organisme s’adapti sense arribar a la implosió. Però el blood shift no és un fenómen passiu sinó que permet que órgans importants com el cor i el cervell puguin obtenir més oxigen, en detriment dels teixits i òrgans més perifèrics, que restaran en hipòxia.
El 1974, l’esportista especialista en apnea Jacques Mayol es va sotmetre a un experiment. Se li va introduir un catéter a través del colze a la vena cava superior. Això va permetre als metges de mesurar la pressió venosa intratoràcica a 60 i a 40 metres de profunditat.Llavors van constatar que la sang continguda al tòrax durant la immersió augmentava, passant de 1 L a 2,2 L.
Font: Pelizzari, U., & Tovaglieri, S. (2005). Curso de Apnea (1st ed.). Badalona: Editorial Paidotribo.